Cada vegada és més difícil trobar autors d'aquells que en altres èpoques anomenàvem experimentals o avantguardistes. En aquests moments, en què comencem l'última dècada del segle XX, el cinema s'ha estandarditzat perillosament cap a una estètica marcada pels luxes de la publicitat, les històries d'aventures costosíssimes però d’escassa imaginació i, en definitiva, l'imperi de la televisió. Cada vegada és més difícil trobar gent com Gabriel Lacomba, que fa cinema -i moltes altres coses-, per necessitat expressiva i no pas per condicionaments comercials o fàcils oportunismes. Ell ha fet el seu AUTORETRAT al marge de les poquíssimes possibilitats que té d'arribar a tanta gent com ho fa BATMAN. El gran valor d'aquesta obra està, no tan sols en el seu intuïtiu descobriment del llenguatge, sinó també en el simple fet d'haver-la realitzada, coneixent -o potser no, tant li fa- les duríssimes condicions en què es troba l'art personal i renovador.
AUTORETRAT explora dins la pròpia experiència vital, dins del més íntim de cadascú, disseccionant punt per punt tot allò que ens marca i ens marcarà sempre sobre els nostres sentiments, passions, pors... i ens torna en forma de producte elaboradíssim, ple de troballes visuals que no són més que el resultat d'un exercici d'honestedat íntegra, sense concessions, sobre la naturalesa humana. Hi ha crítica i autocrítica, amor, humor i pessimisme. Hi ha també una gran dosi d'imaginació/invenció -tenint en compte les modestes eines emprades-, que demostra una inequívoca promesa de futur. És evident que les properes obres de Lacomba seran més cares, més ambicioses i, molt probablement, més perfectes; però amb el seu AUTORETRAT ha demostrat el més important: que el cinema en el seu estat més pur segueix estant viu.
* A propòsit del vídeo AUTORETRAT a l'exposició individual IMAGO